» 14.- Castella , el país dels peixos

  El paroxisme de la mentida, arribarà amb totes les expressions que parlen de Castella com un país mariner, pescaire i ric en peixos.

  Les proves del canvi de noms les tenim en la denominació espanyola d'uns quants noms de peixos que trobem en les narracions d'en Casaus.

  El primer, la <<pijota>>. <<pijota>> en espanyol té una significació ben diversa: <<cria de la merluza>>, <<pescadilla>>. Doncs bé la pescadilla espanyola, per la seva forma, no té res a veure amb el peix allargassat i prim, a què fa referència en Colom, car el nom italià que li dóna el seu fill Ferran Colom, a la seva "Història de l’Almirall", no és cap altre sinó <<lachie>>. És a dir <<llaços>> o <<cintes>> . I aquestes si que, talment com les pixotes catalanes, tenen un cos llarg i comprimit. La <<pixota>> és el nom popular català de diferents peixos de formes allargades i comprimides, semblants a les serps, com són la pixota blanca, la pixota vermella i la pixota de llanguet o de carall de jan.

  El segon peix és l'anomenat <<pámpano>>per en Casaus i <<pampani>> per en Ferran Colom a la versió italiana. Com a nom de peix és totalment inexistent en espanyol, atès que és la burda traducció del <<pàmpol>> català, que , segons la família, s'hauria d'haver transcrit <<romero>>, <<cherna>>, o <<piloto>>. Sembla evident, doncs, que el traductor confongué el <<pámpano>> amb la fulla del cep.

  Hi ha un munt més d'exemples, i no solament de peixos. Els noms dels ocells també han estat traduïts del català al castellà sense solta ni volta. Car el famós <<rabo de junco>>, nom d'ocell inexistent en castellà, que en Casaus i en Ferran Colom esmenten fins a la sacietat, no és altra cosa que el conegut <<cua de jonc>>, ocell molt comú a l'albufera de València. Basant-nos en les descripcions de dit ocell, fetes tant per en Casaus com per en Colom, ens adonarem que el nom de l'ocell castellà equivalent i que no els hi va venir al cap en el seu moment als censors, no és altre que el <<pato rabudo>>.

  D'altra banda, encara avui en dia hi ha a l'illa antillana de Montserrat un ocell, de tons grocs i negres anomenat <<oriol>> per la gent autòctona. Aquest nom li va posar el Descobridor perquè, segons diuen els habitants de l'illa, s'assemblava força a un ocell de la seva terra. O sigui, no pas cap altre que <<l'oriol català>>.